Dit i fet, després de les peripècies del VanderAa, he estat afinant l'altre acordió de la Montse, un Serafini que no ha patit tantes guerres com el VanderAa.
La veritat és que és un acordió molt ben fet, mecànicament robust i precís.
La característica que crida més l'atenció és la distribució de les inxes dels baixos. En comptes d'estar muntades en somiers "normals", mireu com estan posades:
O sigui: que de les 3 veus dels baixos, la veu més greu està muntada damunt de les altres dues, i hi ha uns canals pel mig del somier per fer-hi arribar l'aire, per això és tan gruixut.
Qüestió d'aprofitar espai? No només això. Sembla ser que aquesta distribució dels baixos repercuteix en un so més estable i profund que quan estan en un somier normal. En Serafini així ho explica.
Realment, cada acordió és una caixa de sorpreses...!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada